Patrimoni

Els elements patrimonials de la basílica són innumerables i de tot tipus: claustres, capelles, retaules, vitralls… a continuació us expliquem els més destacats.

Portada romànica

Vestigi de l’església romànica que va precedir l’actual edifici gòtic, són els elements esculpits de la que amb tota probabilitat en fou la portada principal. Avui es troben situats a la façana que dóna al claustre, al costat nord de la Seu, vora la porta de Santa Maria. Es tracta d’un parell d’arquivoltes decorades, que reposen sobre dues columnes coronades per capitells historiats, entre els quals discorre un fris esculpit.

El timpà, amb la Mare de Déu i el Nen acompanyats d’àngels, és una reproducció de l’original que es guarda en una de les galeries claustrals. Els autors de la portada s’han de relacionar amb els que treballaren al claustre de Sant Cugat del Vallès i a la portada de l’església bagenca de Santpedor a principis del S.XIII.

Espai Oliba i claustre

Espai Oliba

Encara que la ciutat i l’església de Manresa ja són esmentades al segle ix, l’origen del que són avui cal buscar-lo en l’any 1020. El 15 de juliol d’aquell any, gairebé dues dècades després de la destrucció de la ciutat, la comtessa Ermessenda i el bisbe Oliba restablien les possessions de Santa Maria de Manresa dins un terme que abastava una sèrie d’esglésies de la rodalia. D’aquesta manera asseguraven els mitjans per al sosteniment d’una comunitat de canonges i, més endavant, per a la construcció d’un nou temple romànic a tocar del castell comtal del Puig Cardener. A redós seu es va anar consolidant el nucli urbà.

Aquest espai, popularment conegut com «el claustre romànic de la Seu», conté importants testimonis d’aquell renaixement engegat ara fa mil anys. Els quatre grans arcs de mig punt del nivell inferior, fets amb carreuons menuts, poden datar del mateix segle xi. Les quatre arcades superiors són més petites però més elaborades, amb arcs de carreus més grans i ben escairats, parelles de columnes i capitells esculpits amb motius vegetals simples. Segurament van ser erigides al segle xii i ens indiquen que el nivell del sòl de l’església i la canònica romàniques era molt semblant a l’actual.

El 15 de juliol de 2020 s’obre aquest espai a les visites turístiques per commemorar el Mil·lenari de la redotació de l’església de Santa Maria per part del bisbe Oliba.

Claustre

El claustre neoclàssic, situat a un nivell superior, és del segle XVII i el configuren quatre galeries compostes per arcs de mig punt amb pilars i mènsules de pedra. És bastant interessant la seva porta d’accés, coronada per arc canopial. En aquest espai hi ha diverses peces d’interès artístic, com el timpà original de la portada romànica.

Retaules gòtics

El conjunt de quatre retaules gòtics de la Seu és un dels més interessants d’aquest estil de tota Catalunya: el de Sant Marc i Sant Anià, el de l’Esperit Sant, el de Sant Nicolau i el de la Trinitat.

Els altres retaules gòtics de la basílica s’han perdut amb el pas del temps i/o algunes de les seves parts es conserven al Museu Episcopal de Vic. Els altres retaules actuals de la Seu són fruit d’iniciatives posteriors i de substitucions.

Retaule de Sant Marc i Sant Anià

Inicialment el  gremi de sabaters el va encarregar al pintor Arnau Bassa l’any 1346 per una capella de la catedral de Barcelona. Quan el van substituir, el retaule va anar a parar a la capella de Sant Marc de Manresa, als peus del Puigcardener, fins que l’any 1902 es va traslladar a la Seu.

En format de tríptic, l’obra presenta diversos episodis de la vida del sant, des de que es converteix al cristianisme fins el suplici de la seva mort. La presència de simbologia referent al gremi de sabaters és constant i es fa especialment evident a la casulla de Sant Marc, investit bisbe per Sant Anià.

El retaule de l’Esperit Sant

El retaule més destacat de la basílica és el de l’Esperit Sant de Pere Serra (1394), un dels grans pintors catalans de l’època. El tema central és l’arribada de l’Esperit Sant i va ser encarregat pel gremi dels cuireters. Totes les escenes del retaule fan referència a la manifestació divina, en dotze episodis bíblics que recorren moments culminants com la creació del cel i la terra, la creació d’Adam, el naixement de Jesús, el bateig, la mort, la resurrecció, etc.

A la predel·la (part inferior del retaule) hi ha la representació central del Sant Enterrament de Crist que prové d’un altre retaule (desaparegut) dedicat a Sant Antoni i és obra de Lluís Borrassà (1410).

Retaule de Sant Nicolau

Nicolau de Bari és el patró de la confraria dels canonges, els clergues i els doctors. Aquestes confraries van encarregar el retaule dedicat a Sant Nicolau, que comparteix protagonisme amb Sant Miquel. El seu autor, Jaume Cabrera, va rebre l’encàrrec l’any 1406 i l’any 1412 ja es va col·locar a la capella. No es conserva tot el retaule original, però encara s’hi poden apreciar dos episodis de la vida de Sant Miquel i diversos compartiments relacionats amb els miracles de Sant Nicolau. Al centre hi ha una talla policromada del 1960 que representa un sant bisbe. Es creu que anteriorment, en aquest espai hi havia una imatge a gran escala de Sant Nicolau i Sant Miquel.

Retaule de la Trinitat

Antoni Marquès és l’autor d’aquest retaule (1506 -1507). La imatge de la Trinitat apareix al compartiment central amb una petita imatge del canonge Bernat Massadella, agenollat, que és qui va encarregar l’obra a títol personal. Al compartiment superior hi ha la Verge de l’Esperança acompanyada de l’arcàngel Gabriel  i santa Agnès, patrona de Manresa. A totes dues bandes hi ha escenes de l’Antic Testament (creació d’Eva, trobada d’Abraham amb els tres àngels i Moisès i l’esbarzer encès) i el bateig de Jesús. A la predel·la hi ha quatre espais amb els Sants Andreu, Fruitós, Agustí i Maurici i al centre s’hi troba una còpia de la imatge del Crist de la Pietat (l’original és al Museu Episcopal de Vic). La clau de volta de la capella també està protagonitzada per la Trinitat.

El frontal florentí

El Frontal florentí és un brodat extraordinari del segle XIV fet amb fils de seda, de plata daurada, sobre un doble llenç de lligament pla (tafetà). El dibuix preparatori, que és també d’una qualitat excepcional, es pot observar a les zones on el brodat no s’ha conservat. L’obra està signada – també amb fil i agulla – pel brodador florentí Geri di Lapo, sota l’escena central de la crucifixió: “GERI LAPI RACHAMATORE ME FECIT IN FLORENTIA”. El pal·li mesura aproximadament 91 centímetres d’alçada per 333 centímetres d’ample i representa tres escenes narratives de la Infantesa, Crucifixió i Passió de Crist.

Per la seva brillant execució i bellesa és considerat internacionalment una de les obres mestres del brodat florentí, l’anomenat opus florentinum.

L’any 2022, l’obra s’ha restaurat en el marc del programa Temps de Gòtic, impulsat per la Fundació Bancària La Caixa i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La restauració i l’adequació de la capella on s’exposa actualment l’ha dut a terme al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat i el Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat amb la col·laboració del Bisbat de Vic.

Orgue

El primer orgue documentat de la basílica és de l’any 1506. Durant la Guerra de Successió, el 1714, un incendi va cremar-lo i, anys més tard, els mestres orgueners Anton i José Boscá el van reconstruir.  L’orgue actual es va comprar l’any 1957 per substituir el que es va cremar el dia 29 d’abril de 1937 (durant la Guerra Civil) i és originari de l’abadia de Montserrat. L’any 1988 es va estrenar l’ampliació de registres i la restauració fetes per l’orguener Blancafort.

El primer organista de la Seu de Manresa va ser el Rnt. Miquel Aymerich del Bosch l’any 1562. Des de l’any 1997 i fins a l’actualitat, l’organista oficial de la basílica és  Jordi Franch i Parella.

L’any 2020, una Comissió ciutadana ha presentat la campanya “Restaurem l’orgue del cor de Catalunya” amb l’objectiu de restaurar i ampliar l’instrument de la basílica. Per conèixer i participar en la campanya cosulta aquí i segueix el projecte a les seves xarxes socials (Instagram i Facebook).

La música de la Seu

La Capella de música de la Seu es va constituir l’any 1611 amb l’objectiu d’enaltir les celebracions litúrgiques amb música i cant. En el seus orígens, el mestre de capella era el responsable dels cants i també n’era el compositor. El primer en ostentar aquest títol va ser el Rnt. Jaume Canyelles l’any 1625. A l’arxiu de la Capella de música de la basílica s’hi poden trobar obres dels principals compositors catals de música religiosa dels segles XVIII-XX. La partitura més antiga que es conserva és el Responsori de Nadal Verbum caro (1733), del mestre de capella José Masvasí.

Actualment, la Capella segueix col·laborant amb moltíssimes celebracions de la parroquia i de la ciutat sota la batuta de la seva directora, Mireia Subirana.

Antic cor

El cor, començat l’any 1394 i actualment desaparegut, ocupava l’espai de la nau central corresponent a la tercera i quarta tramada, sense arribar a tocar els pilars. En aquest espai quadrangular la comunitat hi practicava cant coral. El cadirat gòtic, cremat durant la Guerra de Successió de l’any 1714, era obra de Macià Bonafé i de Pere Llagostera i es va realitzar entre els anys 1430 i 1442. El mur de pedra de tancament i la seva ornamentació, de ple estil gòtic, són obra d’Alonso de Baena (1489) i es va destruir l’any 1936. El 1715 es va construir un nou cor, amb fusteria barroca tallada per l’escultor manresà Josep Sunyer, que també es va cremar durant la Guerra Civil l’any 1936.

Actualment, totes les restes del cor estan adossades a l’interior del mur occidental de la Seu, emmarcades per la porta de l’atri de la basílica.

Fragments de l’antic Cor,
ara a l’atri
l’antic Cor,
al centre de la nau

Capella dels Favets

Al bell mig de l’espai del claustre s’hi va edificar la capella de la confraria de la Puríssima Concepció, dita “dels Favets”,  d’estil neoclàssic. Arqueològicament sembla que sigui del segle XV, però l’actual edificació es de principis del XIX.

Té una planta rectangular, absis poligonal i la coberta ressaltada per una cúpula.  Durant les obres d’excavació d’aquesta zona es va descobrir una interessant estratigrafia de tipus funerari des de l’època alt medieval fins el segle XIX.

Capella de Sant Agustí

Es tracta de la capella canonical, una construcció annexa a la basílica i al claustre actual, que correspon als anys 1681-1683, construïda sobre una d’anterior. És de factura barroca i dimensions considerables, probablement bastida al mateix temps que el claustre nou. És un espai de gran amplitud amb un arc rebaixat lateral a tall de finestral i amb eixida lateral a la porxada romànica.

És d’aspecte noble i actualmente està museïtzat amb quadres sobre la vida del canonge Mulet i ornaments religiosos. A l’entrada, al terra, s’hi troba la sepultura del comte d’Eck, oficial de les tropes austriacistes que defensaven Cardona en el setge de 1711.

Capelles laterals

L’interior de la basílica té un bon nombre de capelles laterals que donen a les naus laterals i a l’absis. A l’interior de l’absis n’hi ha set, cinc més a cada costat de la nau i, donant a la façana principal de la Seu, hi ha la capella del Santíssim i el baptisteri. Les capelles absidials són, entrant pel portal de Santa Maria i d’esquerra a dreta, la del Sant Crist, Mare de Déu de Montserrat, Sant Marc, Sant Pere (conté l’orgue), Sant Nicolau, la dels Saera, i Sant Josep.

A l’esquerra de la nau, del portal esmentat fins el fons, hi ha la capella del Pilar, Sant Isidre, Sant Honorat, la Santíssima Trinitat i la Soledat. A la dreta de la nau i pel mateix ordre s’hi troba la de l’Esperit Sant, Sant Antoni M. Claret, Verge de Lurdes, la Puríssima, i Sant Salvador. Quasi totes les capelles estan ocupades per retaules i altars.

Capella del Santíssim

És una capella de mitjans del segle XVII d’estil renaixentista que encara conserva la volta de creueria. Anteriorment, tenia una talla barroca esplèndida de Josep Sunyer (1715) que va ser destruïda durant la Guerra Civil (1936). L’any 1957 s’hi va instal·lar el retaule que conté actualment, procedent del monestir de Montserrat, de disseny pre modernista. La peça es va construir l’any 1887 i al centre hi ha una gran imatge del Sagrat Cor de Jesús.

Les claus de volta de la capella contenen l’escut de Manresa, el símbol del pelicà i una imatge de Sant Tomàs d’Aquino. Els vitralls, moderns, representen les imatges de la Verge dels Dolors i del Carme i de Sant Lluís Gonzaga, patronímics de la família Sanpera.

La porta de ferro forjat abans estava ubicada a la cripta. La va dibuixar Alexandre Soler i March i la va realitzar Manuel Masnou.

Baptisteri

A l’extrem dret de la façana principal hi ha el baptisteri de la basílica d’estil neogòtic i projectat per l’arquitecte Alexandre Soler i March amb la supervisió d’Antoni Gaudí. Es va inaugurar l’any 1921, té planta vuitavada i una pica baptismal de marbre del segle XVII al mig de l’espai.

Al seu voltant hi ha un deambulatori format per vuit columnes cilíndriques amb capitells treballats per Andreu Prunés amb iconografia d’estil naturalista. A la clau de volta hi ha representat l’anyell diví. La porta reixada neogòtica del baptisteri va ser dibuixada, també, per Alexandre Soler i March i els vuit vitralls de l’espai són obra de l’artista Nídia Esquius (2008).

Exteriorment, l’acabat piramidal de la capella és una imatge característica del conjunt de la basílica.

Museu Històric de la Seu

L’accés al Museu és a través d’una escala de cargol que queda situada al costat del baptisteri. L’espai es va inaugurar l’any 1934 amb la finalitat de conservar i exposar les obres d’art sacre que havien quedat en desús, fora del culte quotidià. Entre les peces més importants que s’hi contenen cal destacar el Crist romànic de talla de fusta policromada (segle XII).

Al Museu també hi ha fragments de retaules barrocs dels famosos tallers manresans Grau i Sunyer, un retaule dedicat a Sant Ponç (s.XVI), una imatge de la Immaculada (s.XVII) i diversos objectes d’orfebreria i d’indumentària litúrgica.

El Museu es pot obrir a les visites turístiques sota demanda, concertant una cita.

Cripta

La cripta es va construir entre 1576 y 1578 amb dimensions reduïdes i volta de creueria. El seu retaule original (construït entre 1600 i 1602) es va  substituir l’any 1783 per un tabernacle de marbre, obra del famós escultor manresà Jaume Padró Cots, juntament amb vuit medallons barrocs amb alt relleus que decoren les parets amb motius de la vida dels patrons de la ciutat. El tabernacle es va fer malbé l’any 1936 i es va restaurar posteriorment i, en una enorme vitrina, conté les relíquies dels Cossos Sants (Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici).

Durant els incendis dels 70 del segle passat, es va ampliar la cripta per sota de la nau central de la basílica, oferint molt més espai per la celebració d’actes litúrgics. Actualment, s’hi accedeix per unes escales situades a cada banda del presbiteri, però originalment hi havia una obertura central a la nau de la basílica per arribar-hi.

La Mare de Déu de l’Alba

La Verge de l’Alba és la imatge que presideix el temple des de l’altar. L’escultura gòtica original de mida natural va ser cremada intencionadament l’any 1979. La imatge actual, obra de l’escultor Ramon Majà i del decorador Pere Roca, és una còpia de la gòtica i la reprodueix fidelment, amb un ciri a la mà dreta, Jesús i una bola del món a la mà/braç esquerra i una actitud molt protectora cap als manresans.

La veneració de la verge no és només patrimoni de la Seu sinó que s’expandeix a tota la ciutat. Es diu que Ignasi de Loiola, durant la seva estada a Manresa, també la va venerar.

El seu dia de celebració és a l’Assumpció, el 15 d’agost.

Vitralls

La Seu té una gran rosassa a la façana principal, una altra de petita a sobre del portal sud (conegut com a “portal de Sant Antoni”) i trenta vitralls historiats policromats que responen a tres patrons constructius diferents.

A l’incendi de l’any 1714 es van perdre molts vitralls i, per tant, molts dels  actuals són del segle XIX i altres de tan sols fa 50 anys. El nivell superior de vitralls correspon a la nau central i l’inferior a les capelles laterals. Aporten llum exterior i una grandíssima elegància decorativa. Els més antics són dissenys de Francesc Morell i d’Apel·les Mestres. Altres, executats després de les destruccions de la Guerra Civil Espanyola, són de Joan Vila. Al baptisteri hi ha una obra contemporània de vitralls (2008) de l’artista Nídia Esquius.

Campanar

Entre 1545 i 1592 es construeix el campanar damunt de la part romànica del temple al vessant nord, un dels elements més distintius de la silueta del monument i del perfil de la ciutat. El campanar té a la part superior diverses obertures i es culmina amb una balustrada.

Al s. XVII s’hi incorporen les campanes i el rellotge. A principis del segle XX i fins al 1936, el campanar lluïa una agulla al seu capdamunt que trencava la seva fesomia gòtica.

La campana més antiga de la Seu va ser instal·lada l’any 1623 i es deia de Santa Llúcia. Actualment, els diferents tocs sonen de les vuit campanes instal·lades: la campana Major, fosa el 1647, dóna la nota musical Re, i pesa 1.200 kg., i la de Sant Martí, fosa el 1680, musicalment Re #, és de 130 kg. De l’any 1941 són la Santa Maria (nota musical Mi, de 1.050 kg) i la Crist Rei (nota musical Fa #, de 750 kg).

Els Amics de la Seu van sufragar quatre campanes més: la de Sant Ignasi i Santa Llúcia (nota musical Sol, de 597 kg), la dels Sants Patrons (nota musical La, de 350 kg), la de Sant Miquel (nota musical Si, de 298 kg.) i la de l’Ave Maria (nota musical Re, de 150 kg.), que s’estrenaren l’any 1974.

El campanar de la Seu fa 30 metres d’alçada i s’hi puja pel cargol de Sant Pere.

Arxiu de la Seu

En un local annex a la basílica s’hi guarda el seu fons documental. Després de diverses adversitats, destruccions i trasllats, finalment es va poder aplegar en aquest espai tot el que es va conservar de l’arxiu capitular. Les tasques d’ordenació, cap a finals del segle XIX, de Leonci Soler March va ser cabdal, com també la de Joquim Sarret i Arbós que va continuar-ne les tasques.

Actualment, s’hi guarden més de tres-cents pergamins, còdecs i quaderns i mig miler llarg de lligalls que provenen o es van generar, fonamentalment, pel capítol de canonges, la comunitat de beneficiats o la cúria del veguer.

L’arxiu de la Seu és obert tots els dissabtes de 9.30h a 13.30h.